lunes, 5 de marzo de 2012
Activitat 19: Comparació Plató-Descartes
Amb tot, mentre que Plató considera que aquesta ànima ha de separar-se del cos eventualment, el qual es subratllat taxativament com una presó, i ascendir al món de les idees per tal d’arribar a conèixer la veritat última, Descartes es mou per una altra línia quan esmenta en la seva teoria que l’ànima té la seva seu en una zona específica del cos: una petita glàndula situada en la part del darrera del cervell. Per alliberar-nos no hem de morir, assegurant així l’alliberació de la nostra ànima com esmentava Plató, si no sotmetre les passions humanes a l’intel·lecte.
Una altra teoria comparable és la de l’existència del món en si: per Plató es subdivideix en dos, sensible i intel·ligible, mentre que per a Descartes la realitat és la substància i aquesta, al seu torn, es subdivideix en tres: la pensant, relacionada amb el pensament, la extensa, la matèria en si mateixa, i la infinita, que identifica amb Déu.
Finalment, el mètode de Descartes per a la recaptació del coneixement era plenament deductiu i es fonamentava en models físics i matemàtics mentre que el que seguia Plató era semblant però rebutjava radicalment els sentits com a possible font de coneixement i advocava per la dialèctica.
Infograma comparatiu
Activitat 18: El tros de cera
Aquest fragment pertany a Meditacions Metafísiques II, del filòsof francès Renée Descartes. Meditacions Metafísiques és un compilat de la filosofia de Descartes, introduïda en El Discurs del Mètode de l'any 1637. Descartes era un filòsof modern que basava la seva teoria en diverses preceptes de caire científic, matemàtic i lògic. El tema principal del text analitzat és l'exploració de realitats alternes a les proposades pel mer Jo. Descartes s'expandeix i cerca la quantitat de veritat que hi pot trobar en la natura, en tot allò que l'envolta i com ho pot relacionar amb la seva pròpia identitat.
Inicia la seva explicació fent referència als sentits i la imaginació, que modulen una imatge aproximada del tros de cera que utilitza com a exemple però no ens permet conèixer la veritat intrínseca que s'hi troba en la seva qualitat d'ésser. En altres paraules, no som capaços d'abastar el tros de cera mitjançant el que percebem amb els sentits i hem de recorrer a un altre facultat humana que introduirà en paràgrafs posteriors: l'enteniment. Només enraonant serem capaços de salvar la indecisió que ens crea els sentits i la imaginació, creant així la idea més pura de la cera, entenent finalment la seva naturalesa o essència.
Podem relacionar aquesta teoria amb el filòsof Plató, que un altre cop ens recorda que la confiança sega en els sentits ens pot fer errar i eventualment no comprendre el que ens envolta en la seva totalitat. Segons Plató només coneixent el món de les idees, aquell món suprareal, seriem capaços de comprendre tot el que ens rodeja. Amb Descartes passa aproximadament el mateix, però no fa falta que ens traslladem a cap món altern sinò dubtar i ponderar sobre la naturalesa oculta.
Inicia la seva explicació fent referència als sentits i la imaginació, que modulen una imatge aproximada del tros de cera que utilitza com a exemple però no ens permet conèixer la veritat intrínseca que s'hi troba en la seva qualitat d'ésser. En altres paraules, no som capaços d'abastar el tros de cera mitjançant el que percebem amb els sentits i hem de recorrer a un altre facultat humana que introduirà en paràgrafs posteriors: l'enteniment. Només enraonant serem capaços de salvar la indecisió que ens crea els sentits i la imaginació, creant així la idea més pura de la cera, entenent finalment la seva naturalesa o essència.
Podem relacionar aquesta teoria amb el filòsof Plató, que un altre cop ens recorda que la confiança sega en els sentits ens pot fer errar i eventualment no comprendre el que ens envolta en la seva totalitat. Segons Plató només coneixent el món de les idees, aquell món suprareal, seriem capaços de comprendre tot el que ens rodeja. Amb Descartes passa aproximadament el mateix, però no fa falta que ens traslladem a cap món altern sinò dubtar i ponderar sobre la naturalesa oculta.
Activitat 17: El Geni Maligne
El text llegit anteriorment pertany a l'obra Meditacions Metafísiques, del filòsof i matemàtic francès Renée Descartes (1596-1650) àmpliament considerat el pare de la filosofia moderna després d'haver publicat El discurs del mètode, que va audar a la revitalització no només de la filosofia sinó també de la ciència en general.
Aquest fragment, en particular, està estretament lligat amb una de les teories de l'esmentat pensador en la que bàsicament s'estableix que tot és fals excepte el fet de dubtar. És a través del dubte, de l'activitat que caracteritza i brolla de la pensa, d'aquesta veritat irrefutable, que l'ésser humà existeix i d'aquí ve la cèlebre frase "Penso, per tant existeixo" Malgrat això, Descartes es qüestionarà si és o no obvi el propi fet de dubtar sobre la nostra existència, un dels preceptes que ja donavem per vertaders ja que dubtar indueix a l'existència.
Amb tot, en l'argumentació que Descartes addueix en aquest cas es reformula aquesta teoria sota el basament d'un factor enganyador que és el que l'induirà a dubtar. Malgrat aquesta influència tant notable en l'autor no s'insereix cap mena d'idea que el faci vacil.lar, es més aviat un procès en el que es coneix l'existència perquè hi ha quelcom tractant constantment d'enganyar-nos i, eventualment, cultivar dintre nostre la indecisió.
El text acaba amb una conclusió que amalgama els arguments esgrimits per l'autor. D'aquesta manera la cita abans esmentada es verifica bé per la via del pensament, que ens fa existir perquè si pensem es que existim, bé per la via d'aquest geni maligne, aquest factor enganyador, que ens indueix a la més pura indecisió i que ens porta de nou a l'activitat de dubtar; de totes formes ambdós mètodes culminen en el dubte i, a través d'aquest, en la certesa de que existim.
Per a Parmènides, per exemple, la via única per a conèixer la veritat era el pensament i per tant la possibilitat d'abastar el coneixement d'allò que és cert el feia un filòsof apropat al dogmatisme, com succeeix amb aquest cogitos de Descartes.
Video explicatiu sobre el Geni Maligne.
Treball realitzat per alumnes de 2n de Batxillerat.
Aquest fragment, en particular, està estretament lligat amb una de les teories de l'esmentat pensador en la que bàsicament s'estableix que tot és fals excepte el fet de dubtar. És a través del dubte, de l'activitat que caracteritza i brolla de la pensa, d'aquesta veritat irrefutable, que l'ésser humà existeix i d'aquí ve la cèlebre frase "Penso, per tant existeixo" Malgrat això, Descartes es qüestionarà si és o no obvi el propi fet de dubtar sobre la nostra existència, un dels preceptes que ja donavem per vertaders ja que dubtar indueix a l'existència.
Amb tot, en l'argumentació que Descartes addueix en aquest cas es reformula aquesta teoria sota el basament d'un factor enganyador que és el que l'induirà a dubtar. Malgrat aquesta influència tant notable en l'autor no s'insereix cap mena d'idea que el faci vacil.lar, es més aviat un procès en el que es coneix l'existència perquè hi ha quelcom tractant constantment d'enganyar-nos i, eventualment, cultivar dintre nostre la indecisió.
El text acaba amb una conclusió que amalgama els arguments esgrimits per l'autor. D'aquesta manera la cita abans esmentada es verifica bé per la via del pensament, que ens fa existir perquè si pensem es que existim, bé per la via d'aquest geni maligne, aquest factor enganyador, que ens indueix a la més pura indecisió i que ens porta de nou a l'activitat de dubtar; de totes formes ambdós mètodes culminen en el dubte i, a través d'aquest, en la certesa de que existim.
Per a Parmènides, per exemple, la via única per a conèixer la veritat era el pensament i per tant la possibilitat d'abastar el coneixement d'allò que és cert el feia un filòsof apropat al dogmatisme, com succeeix amb aquest cogitos de Descartes.
Video explicatiu sobre el Geni Maligne.
Treball realitzat per alumnes de 2n de Batxillerat.
Activitat 16: Somni i vigília
El text escollit per l’anàlisi el podem trobar a l’obra Meditacions Metafísiques, l’autoria del qual pertany al filòsof modern i pensador francès Renée Descartes que va beure de l’escepticisme per tal de confeccionar la seva filosofia que, al seu torn, el van portar a ésser considerat com el pare de la filosofia moderna. Entre les seves obres més destacades trobem El discurs del mètode i el ja anomenat Meditacions Metafísiques.
En aquest fragment en específic l’autor juga amb les idees de realitat, somni i il.lusió i les cus en un telar anomenat realitat. Així doncs, Descartes ens introdueix la seva teoria tot dient que el dubte és el que el fa existir i és això el que el mou a analitzar la realitat imperant, la natura en definitiva, per tal d’esbrinar si tot allò que ens envolta és en veritat realitat o només una imatge fictícia que ens enganya i ens indueix a pensar que existim quan en veritat la nostra existència es irreal.
D’on brolla aquest dubte? De la clara afirmació de que tot el que capta els nostres sentits podria ser fals i per tal hem de tractar de posar-ho en dubte, de qüestionar-nos si el que veiem o sentim pertany al pla real o no. Per clarificar una mica l’assumpte ens posa l’exemple d’ell mateix descansant en una butaca prop del foc, dubtant d’aquest estat per tal d’arribar a la conclusió de que el senzill fet de dubtar ja el fa existir i verificar la realitat del seu estat i altrament de la seva pròpia existència.
Per tant, si ens dediquem a la vida contemplativa podríem arribar a trobar el sentit de l’existència en la seva concepció més primigènia. Cal destacar que l’autor no evita, tot el contrari, criticar aquell immens col.lectiu de gent que no repara en la seva existència, que la dóna per pressuposada, considerant que aquests necis mai sabran realment que existeixen i no podran gaudir de la comprensió del sentit de la seva vida.
Un cop finalitzat l’anàlisi dedicarem la part de la comparació a Plató, la teoria del qual bipartia el món en dos realitats ben diferents: la sensible, on abundaven les coses quotidianes i mundanals, i l’intel.ligible, on trobaríem les idees després d’ascendir-hi un cop morts.
Tant Descartes com Plató consideren inviable confiar plenament el que capten els sentits i ambdós obren aquest interrogant sobre si tot allò que percebem és en realitat o no. Mentre que Descartes, però, trobava en el dubte la solució a aquest problema, Plató considerava que només arribant al món de les idees podríem salvar aquesta qüestió.
En aquest fragment en específic l’autor juga amb les idees de realitat, somni i il.lusió i les cus en un telar anomenat realitat. Així doncs, Descartes ens introdueix la seva teoria tot dient que el dubte és el que el fa existir i és això el que el mou a analitzar la realitat imperant, la natura en definitiva, per tal d’esbrinar si tot allò que ens envolta és en veritat realitat o només una imatge fictícia que ens enganya i ens indueix a pensar que existim quan en veritat la nostra existència es irreal.
D’on brolla aquest dubte? De la clara afirmació de que tot el que capta els nostres sentits podria ser fals i per tal hem de tractar de posar-ho en dubte, de qüestionar-nos si el que veiem o sentim pertany al pla real o no. Per clarificar una mica l’assumpte ens posa l’exemple d’ell mateix descansant en una butaca prop del foc, dubtant d’aquest estat per tal d’arribar a la conclusió de que el senzill fet de dubtar ja el fa existir i verificar la realitat del seu estat i altrament de la seva pròpia existència.
Per tant, si ens dediquem a la vida contemplativa podríem arribar a trobar el sentit de l’existència en la seva concepció més primigènia. Cal destacar que l’autor no evita, tot el contrari, criticar aquell immens col.lectiu de gent que no repara en la seva existència, que la dóna per pressuposada, considerant que aquests necis mai sabran realment que existeixen i no podran gaudir de la comprensió del sentit de la seva vida.
Un cop finalitzat l’anàlisi dedicarem la part de la comparació a Plató, la teoria del qual bipartia el món en dos realitats ben diferents: la sensible, on abundaven les coses quotidianes i mundanals, i l’intel.ligible, on trobaríem les idees després d’ascendir-hi un cop morts.
Tant Descartes com Plató consideren inviable confiar plenament el que capten els sentits i ambdós obren aquest interrogant sobre si tot allò que percebem és en realitat o no. Mentre que Descartes, però, trobava en el dubte la solució a aquest problema, Plató considerava que només arribant al món de les idees podríem salvar aquesta qüestió.
Activitat 15: Comparació entre Sant Anselm i Sant Tomàs
La teoria de Sant Anselm, monjo benedictí de nacionalitat britànica nascut en 1033 i mort en 1109, es recolza en la contundent afirmació de l'existència de Déu mitjançat una prova de caire racional. Així, aquest pensador considera que si Déu no existeix un altre ésser podria ser més perfecte i superior a ell ja que el senzill fet d'existir és millor que no fer-ho.
En conjunt, la concepció de Sant Anselm defineix Déu a partir de la causa, de l'essència primera, d'una proposició que ens ajudi a abastar aquesta divina existència. D'altra banda tenim la teoria de Sant Tomàs d'Aquino, que cerca una explicació per a la demostració divina mitjançant uns raonaments que parteixen del principi de causalitat per tal d'abordar i explicar alguna característica divina.
La diferència principal entre ambdues teories es basa en el punt des del que parteixen: mentre que la teoria de Sant Anselm és una demostració a priori, és a dir, que necessita una causa per tal d'arribar a un eventual efecte, la de Tomàs d'Aquino es una implícita demostració a posteriori (a partir de l'experiència) on hem de partir de l'efecte per tal d'ascendir fins a la causa. Segons Anselm ens hem de basar en Déu per arribar a coneixer-lo tot establint una hipòtesi per tal d'aprehendre la seva naturalesa mentre que Tomàs d'Aquino agafa com a referència els éssers creats per Déu (que brollen de l'efecte) per tal d'arribar a establir-ne alguns trets que puguin identificar la divinitat creadora.
Després d'haver explicat ambdues teories, he considerat que la més coherent és la de Tomàs ja que és pràcticament molt difícil conèixer l'essència de Déu i, sense aquest coneixement, considerar-ne l'existència seria impossible. No podem creure que quelcom existeix si no sabem com és. La de Tomàs, per exemple, salva aquest problema ja que gràcies a totes les característiques que conformen els éssers humans és més senzill establir una aproximació acurada a l'essència divina, a la identitat última i perfecta que composa la divinitat, doncs es creu que Déu ens vafer a la seva imatge i per tant el món en si mateix podria esdevenir un reflex d'aquest éssers primigeni i perfecte.
En conjunt, la concepció de Sant Anselm defineix Déu a partir de la causa, de l'essència primera, d'una proposició que ens ajudi a abastar aquesta divina existència. D'altra banda tenim la teoria de Sant Tomàs d'Aquino, que cerca una explicació per a la demostració divina mitjançant uns raonaments que parteixen del principi de causalitat per tal d'abordar i explicar alguna característica divina.
Després d'haver explicat ambdues teories, he considerat que la més coherent és la de Tomàs ja que és pràcticament molt difícil conèixer l'essència de Déu i, sense aquest coneixement, considerar-ne l'existència seria impossible. No podem creure que quelcom existeix si no sabem com és. La de Tomàs, per exemple, salva aquest problema ja que gràcies a totes les característiques que conformen els éssers humans és més senzill establir una aproximació acurada a l'essència divina, a la identitat última i perfecta que composa la divinitat, doncs es creu que Déu ens vafer a la seva imatge i per tant el món en si mateix podria esdevenir un reflex d'aquest éssers primigeni i perfecte.
Activitat 14: La teoria de Sant Agustí
El tema central del fragment es correspon, però, amb la concepció de la creació del temps, que Agustí atribueix a Déu doncs si Déu no hagués creat el temps aquest seria superior a ell i per tant estaria per sobre de la pròpia divinitat. Amb aquesta afirmació, Agustí vol deixar clar que el Temps és una creació, per tant, de Déu.
Per l'autor el Temps és una criatura eterna, aliena i allunyada dels temps pretèrits i futurs perquè el temps en si mateix constitueix una unitat insustituible ("Perquè el teu avui no cedeix al demà ni succeix al dia d'ahir. El teu avui és l'eternitat") que brolla del no-res i que, a més, és intel.lectual.
Així, Sant Agustí continúa presentant aquesta influència platònica que esmentavem anteriorment en la que Déu conté en si totes les idees del món visible i les ordena arràn del demiürg, però substituint el conegut principi ordenador de la teoria platònica pel Temps com a factor que mou i transforma la pròpia eternitat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
