Activitat 27. Felicitat o no?

Aquest fragment pertany al filòsof John Stuart Mill, d'origen escocès i la teoria del qual es basava en l'utilitarisme. La filosofia del citat pensador s'enmarca en l'utilitarisme, corrent filosòfica que considerava que el major bé brollava i havia de ser conduït cap al major nombre de persones. Un exemple d'utilitarisme és la suposada pràctica que algunes empreses actuals haurien de portar a terme en la contractació dels adults actius espanyols.
En aquest text en concret,  Mill explica la diferència l'utilitarisme propi i el de Batham, tot distingint entre el concepte de felicitat i el de satisfacció. Mill defensa que la felicitat està relacionada a la qualitat dels plaers i no pas a la quantitat com defensava Bentham.

El text forma part del capítol dos de l'utilitarisme, on l’autor exposa quin és el principi d’utilitat: aconseguir la major felicitat per al major nombre de persones. Mill explica el tret diferencial entre la seva teoria i la defensada amb anterioritat pel filòsof Jeremy Bentham; Mill considera que la felicitat es troba vinculada a la qualitat dels plaers i no a la quantitat, per aquesta raó resta importància als plaers corporals.

També afirma que aquelles persones que tenen una capacitat de gaudir més baixa seran més fàcilment felices que no pas les persones que, dotades superiorment sentiràn que tota la felicitat a la qual poden aspirar és imperfecta i per tant sempre quedaran insatisfets. Conclou dient és millor ser un home insatisfet que un porc satisfet o un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet tot i que és molt probable que el ximple o el porc no estiguin gaire d’acord ja que només coneixen el seu propi costat de la qüestió.
Mill defensa l’utilitarisme però al contrari de Bentham dóna prioritat a la qualitat dels plaers i no pas a la quantitat. També podem comparar la teoria de Mill amb l'hedonisme clàssic o d'Epicur, diferenciant-se en el fet que Epicur el seu fi era acoseguir una vida moderada entre l'equilibri de plaers i dolors i en canvi Mill segueix el principi d'utilitarisme que és la felicitat pel major nombre de persones.

Activitat 26. Text de Hartnack

Aquest fragment pertany al filòsof danès Justus Hartnack, també docent en la universitat danesa de Aarhus. El tema significatiu del text s'enmarca en la distinció entre l'espai i temps, que donen fonament a la teoria sobre les impressions i les idees, és a dir, del coneixement, del filòsof escocès David Hume.

Segons l'autor és impossible percebre quelcom independenment del seu emplaçament i per tant aquest espai ha d'existir, perquè nosaltres tenim la facultat de recaptar tot allò que ens envolta.

L'espai és un tot, és global, i està inscrit en els seus propis límits, que no pot traspassar. L'espai és una concepció imperceptible implícita en els trets característics de la pròpia experiència així com ho és el temps. Així caurà en el subjecte la capacitat per a elaborar el coneixement i també per abastar-lo.

Aquesta afirmació ens porta directament a pensar en una la teoria d'un altre pensador idealista: Renée Descartes. Segons Descartes l'ésser humà també era l'únic artífex del seu coneixement, era d'on brollava i on anava a parar totes les construccions mentals que s'hi donaven de la percepció de la realitat que l'envolta. El que anomenem cogito, un dels preceptes més bàsics i coneguts de la producció filosòfica kantiana. L'investigació, doncs, d'ambdos autors té un mateix punt de confluència: l'importància del jo en el procès coneixedor.

Activitat 25. Comparació entre Aristòtil i Kant

Per a Aristòtil, un filòsof plenament materialista, les categories eren les característiques objectives dels fenòmens que podem observar en la naturalesa. Segons aquest pensador, podiem enumerar:
1. Substància: És la essència de tot allò que existeix, quelcom invariable i implícit en tots els cossos, és aquella característica més profunda i primària, la que defineix el subjecte en particular.
2. Quantitat: Són les magnituts, les extensions, tot allò que fa variar el subjecte i el condiciona directament. Mitjançant aquesta categoria la substància té la facultat de dividir-se, d'escindir-se en definitiva.
3. Qualitat: Són les virtuts o propietats que té un subjecte, allò que ens facilita la seva definició física.
4. Relació: És la connexió establerta entre totes les coses, el factor que condiciona la seva interacció amb la natura i altres subjectes que s'hi trobin en ella.
5. Lloc: El lloc és un espai on es pot situar un subjecte o objecte, és el nombre de coordenades que li donen basament i suport.
6. Temps: Són les etapes transitòries que travessen tots els subjectes, els cicles que pateixen i els fan evolucionar o involucionar.
7. Situació: Es tracta de l'efecte d'estar situat en un punt en l'espai en un moment determinat. Aquesta realitat sempre requereix d'una resposta, una espècie d'elecció entre dues alternatives ben diferents o no.
8. Acció: És el procès que defineix definitivament totes les coses, l'acció en si mateixa que produeix en el canvi en si.
9. Condició: És una circumstància que afecta tots els processos anteriorment esmentats, cada cosa en la terra està afectada per la condició, mai podrà esdevenir aliena a aquesta.
10. Acció: Necessari per què es produeixi l'evolució o involució d'una cosa. Hi existeix una distinció segons el lapse de temps en què una acció és donada.
11. Passió: Estat en el que es troba el subjecte que li dona plaer, normalment donada per sentiments o sensacions poderosos i intensos.

Segons Kant, però, la realitat ens produeix una captació d'aquesta canviant i caòtica, annexada al vast conjunt de percepcions que podem arribar a recaptar. Adduint-ne això, hi hauràn dues categories molt ben diferenciades:

1. Causa: Tot allò que produeix el canvi d'un subjecte o cosa, allò que desencadena la conseqüència final.
2. Efecte: És el canvi o conseqüència provocat per la causa, allò provocat a resultes del canvi donat.

Activitat 24. L'experiència i Kant

El fragment anteriorment llegit pertany al filòsof Immanuel Kant, precursor de l'idealisme alemany i considerat un dels més importants pensadors en la línia del criticisme. El tema principal del text és el començament del coneixement a partir de l'experiència, terme clau per recaptar tot el que l'ésser humà pot abastar.

Segons Kant, doncs, adquirim el nostre bagatge intel.lectual a partir del que ja hem viscut i compararem amb la nova matèria que pretenem adquirir. Així, introduïm les nostres impressions i percepcions en el nostre intrincat esquema mental i comparem i contrastem la informació rebuda amb la que ja comptaven per tal d'establir una renovada visió tot inserint-ne allò que encara no sabíem.

Com a conclusió a aquesta teoria podem adduir-hi que l'odre temporal, que Kant ja introdueix en el fragment a estudiar, cap coneixement existeix abans que la pròpia existència sinó que el coneixement brolla de l'experiència. Això ens podria conduir a un cert condicionament i a una clara impossibilitat d'abastar la realitat en la seva total puresa, ja que si considerem aquesta argumentació cap objecte o disciplina podrà ser considerada certa per més d'un ésser degut a les diferents trajectòries vitals dels aprenents. És a dir, cap subjecte capta les impressions i estímuls de la mateixa manera que un segon, fent impossible l'adquisició de la informació d'igual manera i amb similars resultats.

A resultes d'aquesta conclusió i com molt bé ens explica l'autor en línies posteriors, no tot el coneixement ha de provenir de l'experiència. El criticisme kantià, a més, desenvolupa amb efectivitat aquest tema establint un límit a la recaptació del coneixement i no considerant res com una veritat, irrefutable i inqüestionable.

Per la comparació he escollit el filòsof escocès David Hume, artífex d'activitats anteriors. Segons aquest autor la font definitiva de la que sorgia el coneixement era l'experiència i era aquesta la única que ens podia atorgar un coneixement verificable i provable, legítim en definitiva, per tal de discernir entre el coneixement vàlid i aquell invàlid, és a dir, aquell que no presenta cap perquisició que pugui considerar-se per a una eventual comprovació. També podríem considerar en aquest apartat el pensador i matemàtic Renée Descartes, que considerava que si podríem arribar a la certesa mitjançant la introspecció i adonant-nos que sí que existeix, de fet, una veritat última inexpugnable a la comprovació: el jo.

Activitat 23. La moral i Hume

Aquest fragment pertany a l'autor empirista escocès David Hume. El tema principal d'aquest és el sentiment, que ens permet distingir allò que està bé del que està malament, i per tant com hem d'obrar per comportar-nos d'una forma moral i defugir tot quelcom que ens portés a allò inmoral.

El fragment anterior del filòsof David Hume es troba inclòs en la Investigació sobre els principis morals . Per tal de poder diferenciar el bé i el mal la única via fiable segons l’autor és basar-se en els sentiments, no mitjançant la raó com dirien la major de racionalistes per tant es tracta d’una nova concepció de la moral, caracteritzada també per intentar un món solidari per tal d’assolir una ètica comunitària, és ha dir el principi d’utilitarisme que és la felicitat pel major nombre de persones.

El text també prefereix les diferències entre virtuts, aquell hàbit adquirit que ens conduïa al bé i vici, que ens portarà directament al mal i que per tant hem d'evitar en mesura del possible.
El tema de la moral ha estat en constant argumentació per la majoria de filòsofs però les diverses relacions que es poden establir, sempre basades en la recaptació del coneixement a travès dels sentits, d'allò aliè, van lligades estretament amb Epicur quan considera aquest cosmopolitisme helenístic fomentat en una moral utilitària, que comportès el major bé per al major nombre de persones.

Activitat 22. Principi de causalitat

Aquest fragment pertany al filòsof empirista David Hume, de nacionalitat escocesa i considerat un dels pensadors més importants de la tendència empirista. La seva teoria es basava en la total confiança en els sentits, el món de les percepcions i les idees i en rebutjar taxativament les veritats dogmàtiques d'altres autors previs com Renée Descartes.

En el text el filòsof empirista David Hum sintetitza part de la seva teoria del coneixement centrat en el principi de causalitat tot afirmant que no existeix una relació necessària entre la causa i l’efecte.

L’autor afirma que la causa no és a priori, és a dir, que a partir de la raó no podem conèixer que d’una causa es derivarà un efecte o un altre, i per això podem dir que no hi ha cap punt per a esperar que en el futur es derivin els mateixos efectes de les mateixes causes ja que l’hàbit i la successió d’aquests no ens aporta un coneixement cert, sinó només probable.

En conclusió, l’autor afirma que no podem basar-nos en l’experiència per previsions empíriques i per tant, el costum de la repetició dels mateixos efectes no significa que romangui sempre estàtica, sinó que la naturalesa és dinàmica, tot flueix i canvia tal com deia Heràclit.

La teoria de Hume sobre el costum i la repetició dels mateixos efectes derivats de les mateixes causes la podem relacionar amb Locke qui mantenia una posició similar davant el fenomen causa i efecte i la concepció de l’home com a animal de costums. Tot seguit podem considerar una altra relació amb Heràclit d’Efes que és el filòsof del canvi quan diu que tot flueix i canvia i d’aquesta manera els hàbits i el costum no ens aporten el coneixement veritablement.

Activitat 21. Impressions i idees.

Aquest text pertany al filòsof escocès empirista David Hume, autor d'obres tan importants com Tractat sobre la naturalesa humana o La investigació sobre els principis de la moral. La seva filosofia es basava en la creença de les probabilitats deixant de banda la certesa absoluta; és a dir, defugeix totalment el dogmatisme exposat en les teories d'altres pensadors. El text a analitzar, però, tracta sobre la distinció entre les idees i les impressions, temes àmpliament argumentats en tota la producció filosòfica de Hume.

Primerament, per tal de recaptar aquestes idees o impressions, l'autor confía plenament en els sentits per aquesta tasca. Segons l'intensitat, força o vivesa amb que les recaptem podrem establir les diferències primordials entre ambdos conceptes: les impressions guanyen la pugna i es consoliden com les més poderoses dintre del marc de la percepció personal, són les imatges més fefaents que podem relacionar amb la realitat circumdant i aquelles que confeccionen el tapís de la nostra percepció general de la nostra experiència.

Les idees seràn, doncs, menys portentoses i brollaràn d'un conjunt d'impressions hilvanades entre si; seràn el producte que crea la nostra ment a partir de la nostra experiència, de la biografía acumulada. Així, les idees són conseqüència de les impressions i també la seva copia canviant.

Aquesta concepció pot ser comparada amb la teoria platònica, que es fonamentava en la distinció entre dos conceptes, aquest cop amb dos mons totalment separats: el món intel.ligible, superior i on es trobaven les idees i el món sensible, el físic, d'on naixia tot allò que l'ésser humà pot abastar. Només es podia ascendir al món de les idees deixant de viure.

Activitat 20. Opinió personal.

Aquesta frase de David Hume, filòsof empirista escocès, exhorta l'ésser humà a reflexionar sobre la vida i els seus preceptes, a analitzar cada part d'aquesta fins a l'arrel més profunda i actuar-ne en conseqüència però, sobretot, a viure la nostra vida de la millor manera que el nostre pensament i els nostres actes ens deixin.

Així, hem d'experimentar la nostra realitat circumdant, tot allò que ens envolta, d'un mode sà i racional, gaudint de tot allò que ens ha vingut donat i meditant-ne la consecució en el procès, fixant-nos un nivell de vida complet en qualsevol aspecte. Després de tot, segons l'esmentat filòsof, la realitat és quelcom que esdevé, que ja hi era quan nosaltres vam arribar al món, i no ha estat producte de la nostra creació.

No és necessari aspirar a cap món especial, on sigui possible esbrinar totes aquelles idees que no hem pogut recaptar durant la nostra vida terrenal, ni a cap superhome: amb la pròpia existència, un regal potser diví o potser nascut de l'atzar, en tenim més que suficient per arribar a la felicitat, l'objectiu primordial de l'humanitat des de la seva creació.