Activitat 24. L'experiència i Kant

El fragment anteriorment llegit pertany al filòsof Immanuel Kant, precursor de l'idealisme alemany i considerat un dels més importants pensadors en la línia del criticisme. El tema principal del text és el començament del coneixement a partir de l'experiència, terme clau per recaptar tot el que l'ésser humà pot abastar.

Segons Kant, doncs, adquirim el nostre bagatge intel.lectual a partir del que ja hem viscut i compararem amb la nova matèria que pretenem adquirir. Així, introduïm les nostres impressions i percepcions en el nostre intrincat esquema mental i comparem i contrastem la informació rebuda amb la que ja comptaven per tal d'establir una renovada visió tot inserint-ne allò que encara no sabíem.

Com a conclusió a aquesta teoria podem adduir-hi que l'odre temporal, que Kant ja introdueix en el fragment a estudiar, cap coneixement existeix abans que la pròpia existència sinó que el coneixement brolla de l'experiència. Això ens podria conduir a un cert condicionament i a una clara impossibilitat d'abastar la realitat en la seva total puresa, ja que si considerem aquesta argumentació cap objecte o disciplina podrà ser considerada certa per més d'un ésser degut a les diferents trajectòries vitals dels aprenents. És a dir, cap subjecte capta les impressions i estímuls de la mateixa manera que un segon, fent impossible l'adquisició de la informació d'igual manera i amb similars resultats.

A resultes d'aquesta conclusió i com molt bé ens explica l'autor en línies posteriors, no tot el coneixement ha de provenir de l'experiència. El criticisme kantià, a més, desenvolupa amb efectivitat aquest tema establint un límit a la recaptació del coneixement i no considerant res com una veritat, irrefutable i inqüestionable.

Per la comparació he escollit el filòsof escocès David Hume, artífex d'activitats anteriors. Segons aquest autor la font definitiva de la que sorgia el coneixement era l'experiència i era aquesta la única que ens podia atorgar un coneixement verificable i provable, legítim en definitiva, per tal de discernir entre el coneixement vàlid i aquell invàlid, és a dir, aquell que no presenta cap perquisició que pugui considerar-se per a una eventual comprovació. També podríem considerar en aquest apartat el pensador i matemàtic Renée Descartes, que considerava que si podríem arribar a la certesa mitjançant la introspecció i adonant-nos que sí que existeix, de fet, una veritat última inexpugnable a la comprovació: el jo.