Activitat 27. Felicitat o no?

Aquest fragment pertany al filòsof John Stuart Mill, d'origen escocès i la teoria del qual es basava en l'utilitarisme. La filosofia del citat pensador s'enmarca en l'utilitarisme, corrent filosòfica que considerava que el major bé brollava i havia de ser conduït cap al major nombre de persones. Un exemple d'utilitarisme és la suposada pràctica que algunes empreses actuals haurien de portar a terme en la contractació dels adults actius espanyols.
En aquest text en concret,  Mill explica la diferència l'utilitarisme propi i el de Batham, tot distingint entre el concepte de felicitat i el de satisfacció. Mill defensa que la felicitat està relacionada a la qualitat dels plaers i no pas a la quantitat com defensava Bentham.

El text forma part del capítol dos de l'utilitarisme, on l’autor exposa quin és el principi d’utilitat: aconseguir la major felicitat per al major nombre de persones. Mill explica el tret diferencial entre la seva teoria i la defensada amb anterioritat pel filòsof Jeremy Bentham; Mill considera que la felicitat es troba vinculada a la qualitat dels plaers i no a la quantitat, per aquesta raó resta importància als plaers corporals.

També afirma que aquelles persones que tenen una capacitat de gaudir més baixa seran més fàcilment felices que no pas les persones que, dotades superiorment sentiràn que tota la felicitat a la qual poden aspirar és imperfecta i per tant sempre quedaran insatisfets. Conclou dient és millor ser un home insatisfet que un porc satisfet o un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet tot i que és molt probable que el ximple o el porc no estiguin gaire d’acord ja que només coneixen el seu propi costat de la qüestió.
Mill defensa l’utilitarisme però al contrari de Bentham dóna prioritat a la qualitat dels plaers i no pas a la quantitat. També podem comparar la teoria de Mill amb l'hedonisme clàssic o d'Epicur, diferenciant-se en el fet que Epicur el seu fi era acoseguir una vida moderada entre l'equilibri de plaers i dolors i en canvi Mill segueix el principi d'utilitarisme que és la felicitat pel major nombre de persones.

Activitat 26. Text de Hartnack

Aquest fragment pertany al filòsof danès Justus Hartnack, també docent en la universitat danesa de Aarhus. El tema significatiu del text s'enmarca en la distinció entre l'espai i temps, que donen fonament a la teoria sobre les impressions i les idees, és a dir, del coneixement, del filòsof escocès David Hume.

Segons l'autor és impossible percebre quelcom independenment del seu emplaçament i per tant aquest espai ha d'existir, perquè nosaltres tenim la facultat de recaptar tot allò que ens envolta.

L'espai és un tot, és global, i està inscrit en els seus propis límits, que no pot traspassar. L'espai és una concepció imperceptible implícita en els trets característics de la pròpia experiència així com ho és el temps. Així caurà en el subjecte la capacitat per a elaborar el coneixement i també per abastar-lo.

Aquesta afirmació ens porta directament a pensar en una la teoria d'un altre pensador idealista: Renée Descartes. Segons Descartes l'ésser humà també era l'únic artífex del seu coneixement, era d'on brollava i on anava a parar totes les construccions mentals que s'hi donaven de la percepció de la realitat que l'envolta. El que anomenem cogito, un dels preceptes més bàsics i coneguts de la producció filosòfica kantiana. L'investigació, doncs, d'ambdos autors té un mateix punt de confluència: l'importància del jo en el procès coneixedor.

Activitat 25. Comparació entre Aristòtil i Kant

Per a Aristòtil, un filòsof plenament materialista, les categories eren les característiques objectives dels fenòmens que podem observar en la naturalesa. Segons aquest pensador, podiem enumerar:
1. Substància: És la essència de tot allò que existeix, quelcom invariable i implícit en tots els cossos, és aquella característica més profunda i primària, la que defineix el subjecte en particular.
2. Quantitat: Són les magnituts, les extensions, tot allò que fa variar el subjecte i el condiciona directament. Mitjançant aquesta categoria la substància té la facultat de dividir-se, d'escindir-se en definitiva.
3. Qualitat: Són les virtuts o propietats que té un subjecte, allò que ens facilita la seva definició física.
4. Relació: És la connexió establerta entre totes les coses, el factor que condiciona la seva interacció amb la natura i altres subjectes que s'hi trobin en ella.
5. Lloc: El lloc és un espai on es pot situar un subjecte o objecte, és el nombre de coordenades que li donen basament i suport.
6. Temps: Són les etapes transitòries que travessen tots els subjectes, els cicles que pateixen i els fan evolucionar o involucionar.
7. Situació: Es tracta de l'efecte d'estar situat en un punt en l'espai en un moment determinat. Aquesta realitat sempre requereix d'una resposta, una espècie d'elecció entre dues alternatives ben diferents o no.
8. Acció: És el procès que defineix definitivament totes les coses, l'acció en si mateixa que produeix en el canvi en si.
9. Condició: És una circumstància que afecta tots els processos anteriorment esmentats, cada cosa en la terra està afectada per la condició, mai podrà esdevenir aliena a aquesta.
10. Acció: Necessari per què es produeixi l'evolució o involució d'una cosa. Hi existeix una distinció segons el lapse de temps en què una acció és donada.
11. Passió: Estat en el que es troba el subjecte que li dona plaer, normalment donada per sentiments o sensacions poderosos i intensos.

Segons Kant, però, la realitat ens produeix una captació d'aquesta canviant i caòtica, annexada al vast conjunt de percepcions que podem arribar a recaptar. Adduint-ne això, hi hauràn dues categories molt ben diferenciades:

1. Causa: Tot allò que produeix el canvi d'un subjecte o cosa, allò que desencadena la conseqüència final.
2. Efecte: És el canvi o conseqüència provocat per la causa, allò provocat a resultes del canvi donat.

Activitat 24. L'experiència i Kant

El fragment anteriorment llegit pertany al filòsof Immanuel Kant, precursor de l'idealisme alemany i considerat un dels més importants pensadors en la línia del criticisme. El tema principal del text és el començament del coneixement a partir de l'experiència, terme clau per recaptar tot el que l'ésser humà pot abastar.

Segons Kant, doncs, adquirim el nostre bagatge intel.lectual a partir del que ja hem viscut i compararem amb la nova matèria que pretenem adquirir. Així, introduïm les nostres impressions i percepcions en el nostre intrincat esquema mental i comparem i contrastem la informació rebuda amb la que ja comptaven per tal d'establir una renovada visió tot inserint-ne allò que encara no sabíem.

Com a conclusió a aquesta teoria podem adduir-hi que l'odre temporal, que Kant ja introdueix en el fragment a estudiar, cap coneixement existeix abans que la pròpia existència sinó que el coneixement brolla de l'experiència. Això ens podria conduir a un cert condicionament i a una clara impossibilitat d'abastar la realitat en la seva total puresa, ja que si considerem aquesta argumentació cap objecte o disciplina podrà ser considerada certa per més d'un ésser degut a les diferents trajectòries vitals dels aprenents. És a dir, cap subjecte capta les impressions i estímuls de la mateixa manera que un segon, fent impossible l'adquisició de la informació d'igual manera i amb similars resultats.

A resultes d'aquesta conclusió i com molt bé ens explica l'autor en línies posteriors, no tot el coneixement ha de provenir de l'experiència. El criticisme kantià, a més, desenvolupa amb efectivitat aquest tema establint un límit a la recaptació del coneixement i no considerant res com una veritat, irrefutable i inqüestionable.

Per la comparació he escollit el filòsof escocès David Hume, artífex d'activitats anteriors. Segons aquest autor la font definitiva de la que sorgia el coneixement era l'experiència i era aquesta la única que ens podia atorgar un coneixement verificable i provable, legítim en definitiva, per tal de discernir entre el coneixement vàlid i aquell invàlid, és a dir, aquell que no presenta cap perquisició que pugui considerar-se per a una eventual comprovació. També podríem considerar en aquest apartat el pensador i matemàtic Renée Descartes, que considerava que si podríem arribar a la certesa mitjançant la introspecció i adonant-nos que sí que existeix, de fet, una veritat última inexpugnable a la comprovació: el jo.

Activitat 23. La moral i Hume

Aquest fragment pertany a l'autor empirista escocès David Hume. El tema principal d'aquest és el sentiment, que ens permet distingir allò que està bé del que està malament, i per tant com hem d'obrar per comportar-nos d'una forma moral i defugir tot quelcom que ens portés a allò inmoral.

El fragment anterior del filòsof David Hume es troba inclòs en la Investigació sobre els principis morals . Per tal de poder diferenciar el bé i el mal la única via fiable segons l’autor és basar-se en els sentiments, no mitjançant la raó com dirien la major de racionalistes per tant es tracta d’una nova concepció de la moral, caracteritzada també per intentar un món solidari per tal d’assolir una ètica comunitària, és ha dir el principi d’utilitarisme que és la felicitat pel major nombre de persones.

El text també prefereix les diferències entre virtuts, aquell hàbit adquirit que ens conduïa al bé i vici, que ens portarà directament al mal i que per tant hem d'evitar en mesura del possible.
El tema de la moral ha estat en constant argumentació per la majoria de filòsofs però les diverses relacions que es poden establir, sempre basades en la recaptació del coneixement a travès dels sentits, d'allò aliè, van lligades estretament amb Epicur quan considera aquest cosmopolitisme helenístic fomentat en una moral utilitària, que comportès el major bé per al major nombre de persones.

Activitat 22. Principi de causalitat

Aquest fragment pertany al filòsof empirista David Hume, de nacionalitat escocesa i considerat un dels pensadors més importants de la tendència empirista. La seva teoria es basava en la total confiança en els sentits, el món de les percepcions i les idees i en rebutjar taxativament les veritats dogmàtiques d'altres autors previs com Renée Descartes.

En el text el filòsof empirista David Hum sintetitza part de la seva teoria del coneixement centrat en el principi de causalitat tot afirmant que no existeix una relació necessària entre la causa i l’efecte.

L’autor afirma que la causa no és a priori, és a dir, que a partir de la raó no podem conèixer que d’una causa es derivarà un efecte o un altre, i per això podem dir que no hi ha cap punt per a esperar que en el futur es derivin els mateixos efectes de les mateixes causes ja que l’hàbit i la successió d’aquests no ens aporta un coneixement cert, sinó només probable.

En conclusió, l’autor afirma que no podem basar-nos en l’experiència per previsions empíriques i per tant, el costum de la repetició dels mateixos efectes no significa que romangui sempre estàtica, sinó que la naturalesa és dinàmica, tot flueix i canvia tal com deia Heràclit.

La teoria de Hume sobre el costum i la repetició dels mateixos efectes derivats de les mateixes causes la podem relacionar amb Locke qui mantenia una posició similar davant el fenomen causa i efecte i la concepció de l’home com a animal de costums. Tot seguit podem considerar una altra relació amb Heràclit d’Efes que és el filòsof del canvi quan diu que tot flueix i canvia i d’aquesta manera els hàbits i el costum no ens aporten el coneixement veritablement.

Activitat 21. Impressions i idees.

Aquest text pertany al filòsof escocès empirista David Hume, autor d'obres tan importants com Tractat sobre la naturalesa humana o La investigació sobre els principis de la moral. La seva filosofia es basava en la creença de les probabilitats deixant de banda la certesa absoluta; és a dir, defugeix totalment el dogmatisme exposat en les teories d'altres pensadors. El text a analitzar, però, tracta sobre la distinció entre les idees i les impressions, temes àmpliament argumentats en tota la producció filosòfica de Hume.

Primerament, per tal de recaptar aquestes idees o impressions, l'autor confía plenament en els sentits per aquesta tasca. Segons l'intensitat, força o vivesa amb que les recaptem podrem establir les diferències primordials entre ambdos conceptes: les impressions guanyen la pugna i es consoliden com les més poderoses dintre del marc de la percepció personal, són les imatges més fefaents que podem relacionar amb la realitat circumdant i aquelles que confeccionen el tapís de la nostra percepció general de la nostra experiència.

Les idees seràn, doncs, menys portentoses i brollaràn d'un conjunt d'impressions hilvanades entre si; seràn el producte que crea la nostra ment a partir de la nostra experiència, de la biografía acumulada. Així, les idees són conseqüència de les impressions i també la seva copia canviant.

Aquesta concepció pot ser comparada amb la teoria platònica, que es fonamentava en la distinció entre dos conceptes, aquest cop amb dos mons totalment separats: el món intel.ligible, superior i on es trobaven les idees i el món sensible, el físic, d'on naixia tot allò que l'ésser humà pot abastar. Només es podia ascendir al món de les idees deixant de viure.

Activitat 20. Opinió personal.

Aquesta frase de David Hume, filòsof empirista escocès, exhorta l'ésser humà a reflexionar sobre la vida i els seus preceptes, a analitzar cada part d'aquesta fins a l'arrel més profunda i actuar-ne en conseqüència però, sobretot, a viure la nostra vida de la millor manera que el nostre pensament i els nostres actes ens deixin.

Així, hem d'experimentar la nostra realitat circumdant, tot allò que ens envolta, d'un mode sà i racional, gaudint de tot allò que ens ha vingut donat i meditant-ne la consecució en el procès, fixant-nos un nivell de vida complet en qualsevol aspecte. Després de tot, segons l'esmentat filòsof, la realitat és quelcom que esdevé, que ja hi era quan nosaltres vam arribar al món, i no ha estat producte de la nostra creació.

No és necessari aspirar a cap món especial, on sigui possible esbrinar totes aquelles idees que no hem pogut recaptar durant la nostra vida terrenal, ni a cap superhome: amb la pròpia existència, un regal potser diví o potser nascut de l'atzar, en tenim més que suficient per arribar a la felicitat, l'objectiu primordial de l'humanitat des de la seva creació.

Activitat extra: Filosofia conceptual

FilosofíA En Mapas Conceptuales

View more PowerPoint from Moris Polanco

Activitat 19: Comparació Plató-Descartes

De les dues teories de Plató i Descartes la més comparable resulta la teoria sobre la composició de l’ésser humà: ambdós autors consideren que l’individu està format per dues substàncies ben diferenciades, el cos, la terrenal, fal·lible i mundana i l’ànima, allò espiritual que anima el cos i li dona vida.

Amb tot, mentre que Plató considera que aquesta ànima ha de separar-se del cos eventualment, el qual es subratllat taxativament com una presó, i ascendir al món de les idees per tal d’arribar a conèixer la veritat última, Descartes es mou per una altra línia quan esmenta en la seva teoria que l’ànima té la seva seu en una zona específica del cos: una petita glàndula situada en la part del darrera del cervell. Per alliberar-nos no hem de morir, assegurant així l’alliberació de la nostra ànima com esmentava Plató, si no sotmetre les passions humanes a l’intel·lecte.

Una altra teoria comparable és la de l’existència del món en si: per Plató es subdivideix en dos, sensible i intel·ligible, mentre que per a Descartes la realitat és la substància i aquesta, al seu torn, es subdivideix en tres: la pensant, relacionada amb el pensament, la extensa, la matèria en si mateixa, i la infinita, que identifica amb Déu.

Finalment, el mètode de Descartes per a la recaptació del coneixement era plenament deductiu i es fonamentava en models físics i matemàtics mentre que el que seguia Plató era semblant però rebutjava radicalment els sentits com a possible font de coneixement i advocava per la dialèctica.

  

Infograma comparatiu

Activitat 18: El tros de cera

Aquest fragment pertany a Meditacions Metafísiques II, del filòsof francès Renée Descartes. Meditacions Metafísiques és un compilat de la filosofia de Descartes, introduïda en El Discurs del Mètode de l'any 1637. Descartes era un filòsof modern que basava la seva teoria en diverses preceptes de caire científic, matemàtic i lògic. El tema principal del text analitzat és l'exploració de realitats alternes a les proposades pel mer Jo. Descartes s'expandeix i cerca la quantitat de veritat que hi pot trobar en la natura, en tot allò que l'envolta i com ho pot relacionar amb la seva pròpia identitat.

Inicia la seva explicació fent referència als sentits i la imaginació, que modulen una imatge aproximada del tros de cera que utilitza com a exemple però no ens permet conèixer la veritat intrínseca que s'hi troba en la seva qualitat d'ésser. En altres paraules, no som capaços d'abastar el tros de cera mitjançant el que percebem amb els sentits i hem de recorrer a un altre facultat humana que introduirà en paràgrafs posteriors: l'enteniment. Només enraonant serem capaços de salvar la indecisió que ens crea els sentits i la imaginació, creant així la idea més pura de la cera, entenent finalment la seva naturalesa o essència.

Podem relacionar aquesta teoria amb el filòsof Plató, que un altre cop ens recorda que la confiança sega en els sentits ens pot fer errar i eventualment no comprendre el que ens envolta en la seva totalitat. Segons Plató només coneixent el món de les idees, aquell món suprareal, seriem capaços de comprendre tot el que ens rodeja. Amb Descartes passa aproximadament el mateix, però no fa falta que ens traslladem a cap món altern sinò dubtar i ponderar sobre la naturalesa oculta.

Activitat 17: El Geni Maligne

El text llegit anteriorment pertany a l'obra Meditacions Metafísiques, del filòsof i matemàtic francès Renée Descartes (1596-1650) àmpliament considerat el pare de la filosofia moderna després d'haver publicat El discurs del mètode, que va audar a la revitalització no només de la filosofia sinó també de la ciència en general.

Aquest fragment, en particular, està estretament lligat amb una de les teories de l'esmentat pensador en la que bàsicament s'estableix que tot és fals excepte el fet de dubtar. És a través del dubte, de l'activitat que caracteritza i brolla de la pensa, d'aquesta veritat irrefutable, que l'ésser humà existeix i d'aquí ve la cèlebre frase "Penso, per tant existeixo" Malgrat això, Descartes es qüestionarà si és o no obvi el propi fet de dubtar sobre la nostra existència, un dels preceptes que ja donavem per vertaders ja que dubtar indueix a l'existència.

Amb tot, en l'argumentació que Descartes addueix en aquest cas es reformula aquesta teoria sota el basament d'un factor enganyador que és el que l'induirà a dubtar. Malgrat aquesta influència tant notable en l'autor no s'insereix cap mena d'idea que el faci vacil.lar, es més aviat un procès en el que es coneix l'existència perquè hi ha quelcom tractant constantment d'enganyar-nos i, eventualment, cultivar dintre nostre la indecisió.

El text acaba amb una conclusió que amalgama els arguments esgrimits per l'autor. D'aquesta manera la cita abans esmentada es verifica bé per la via del pensament, que ens fa existir perquè si pensem es que existim, bé per la via d'aquest geni maligne, aquest factor enganyador, que ens indueix a la més pura indecisió i que ens porta de nou a l'activitat de dubtar; de totes formes ambdós mètodes culminen en el dubte i, a través d'aquest, en la certesa de que existim.

Per a Parmènides, per exemple, la via única per a conèixer la veritat era el pensament i per tant la possibilitat d'abastar el coneixement d'allò que és cert el feia un filòsof apropat al dogmatisme, com succeeix amb aquest cogitos de Descartes.

Video explicatiu sobre el Geni Maligne.
Treball realitzat per alumnes de 2n de Batxillerat.

Activitat 16: Somni i vigília

El text escollit per l’anàlisi el podem trobar a l’obra Meditacions Metafísiques, l’autoria del qual pertany al filòsof modern i pensador francès Renée Descartes que va beure de l’escepticisme per tal de confeccionar la seva filosofia que, al seu torn, el van portar a ésser considerat com el pare de la filosofia moderna. Entre les seves obres més destacades trobem El discurs del mètode i el ja anomenat Meditacions Metafísiques.

En aquest fragment en específic l’autor juga amb les idees de realitat, somni i il.lusió i les cus en un telar anomenat realitat. Així doncs, Descartes ens introdueix la seva teoria tot dient que el dubte és el que el fa existir i és això el que el mou a analitzar la realitat imperant, la natura en definitiva, per tal d’esbrinar si tot allò que ens envolta és en veritat realitat o només una imatge fictícia que ens enganya i ens indueix a pensar que existim quan en veritat la nostra existència es irreal.

D’on brolla aquest dubte? De la clara afirmació de que tot el que capta els nostres sentits podria ser fals i per tal hem de tractar de posar-ho en dubte, de qüestionar-nos si el que veiem o sentim pertany al pla real o no. Per clarificar una mica l’assumpte ens posa l’exemple d’ell mateix descansant en una butaca prop del foc, dubtant d’aquest estat per tal d’arribar a la conclusió de que el senzill fet de dubtar ja el fa existir i verificar la realitat del seu estat i altrament de la seva pròpia existència.

Per tant, si ens dediquem a la vida contemplativa podríem arribar a trobar el sentit de l’existència en la seva concepció més primigènia. Cal destacar que l’autor no evita, tot el contrari, criticar aquell immens col.lectiu de gent que no repara en la seva existència, que la dóna per pressuposada, considerant que aquests necis mai sabran realment que existeixen i no podran gaudir de la comprensió del sentit de la seva vida.

Un cop finalitzat l’anàlisi dedicarem la part de la comparació a Plató, la teoria del qual bipartia el món en dos realitats ben diferents: la sensible, on abundaven les coses quotidianes i mundanals, i l’intel.ligible, on trobaríem les idees després d’ascendir-hi un cop morts.

Tant Descartes com Plató consideren inviable confiar plenament el que capten els sentits i ambdós obren aquest interrogant sobre si tot allò que percebem és en realitat o no. Mentre que Descartes, però, trobava en el dubte la solució a aquest problema, Plató considerava que només arribant al món de les idees podríem salvar aquesta qüestió.

Activitat 15: Comparació entre Sant Anselm i Sant Tomàs

La teoria de Sant Anselm, monjo benedictí de nacionalitat britànica nascut en 1033 i mort en 1109, es recolza en la contundent afirmació de l'existència de Déu mitjançat una prova de caire racional. Així, aquest pensador considera que si Déu no existeix un altre ésser podria ser més perfecte i superior a ell ja que el senzill fet d'existir és millor que no fer-ho.

En conjunt, la concepció de Sant Anselm defineix Déu a partir de la causa, de l'essència primera, d'una proposició que ens ajudi a abastar aquesta divina existència. D'altra banda tenim la teoria de Sant Tomàs d'Aquino, que cerca una explicació per a la demostració divina mitjançant uns raonaments que parteixen del principi de causalitat per tal d'abordar i explicar alguna característica divina.

La diferència principal entre ambdues teories es basa en el punt des del que parteixen: mentre que la teoria de Sant Anselm és una demostració a priori, és a dir, que necessita una causa per tal d'arribar a un eventual efecte, la de Tomàs d'Aquino es una implícita demostració a posteriori (a partir de l'experiència) on hem de partir de l'efecte per tal d'ascendir fins a la causa. Segons Anselm ens hem de basar en Déu per arribar a coneixer-lo tot establint una hipòtesi per tal d'aprehendre la seva naturalesa mentre que Tomàs d'Aquino agafa com a referència els éssers creats per Déu (que brollen de l'efecte) per tal d'arribar a establir-ne alguns trets que puguin identificar la divinitat creadora.

Després d'haver explicat ambdues teories, he considerat que la més coherent és la de Tomàs ja que és pràcticament molt difícil conèixer l'essència de Déu i, sense aquest coneixement, considerar-ne l'existència seria impossible. No podem creure que quelcom existeix si no sabem com és. La de Tomàs, per exemple, salva aquest problema ja que gràcies a totes les característiques que conformen els éssers humans és més senzill establir una aproximació acurada a l'essència divina, a la identitat última i perfecta que composa la divinitat, doncs es creu que Déu ens vafer a la seva imatge i per tant el món en si mateix podria esdevenir un reflex d'aquest éssers primigeni i perfecte.

Activitat 14: La teoria de Sant Agustí

El text que ens ha tocat analitzar en aquesta ocasió pertany a una adaptació de l'obra Confessions, l'autor de la qual és el filòsof i monjo Sant Agustí, figura cabdal en el Cristianisme degut a l'inserció de noves idees de caire platònic en la ideologia imperant del moment.

El tema central del fragment es correspon, però, amb la concepció de la creació del temps, que Agustí atribueix a Déu doncs si Déu no hagués creat el temps aquest seria superior a ell i per tant estaria per sobre de la pròpia divinitat. Amb aquesta afirmació, Agustí vol deixar clar que el Temps és una creació, per tant, de Déu.

Per l'autor el Temps és una criatura eterna, aliena i allunyada dels temps pretèrits i futurs perquè el temps en si mateix constitueix una unitat insustituible ("Perquè el teu avui no cedeix al demà ni succeix al dia d'ahir. El teu avui és l'eternitat") que brolla del no-res i que, a més, és intel.lectual.

Així, Sant Agustí continúa presentant aquesta influència platònica que esmentavem anteriorment en la que Déu conté en si totes les idees del món visible i les ordena arràn del demiürg, però substituint el conegut principi ordenador de la teoria platònica pel Temps com a factor que mou i transforma la pròpia eternitat.