Activitat 16: Somni i vigília

El text escollit per l’anàlisi el podem trobar a l’obra Meditacions Metafísiques, l’autoria del qual pertany al filòsof modern i pensador francès Renée Descartes que va beure de l’escepticisme per tal de confeccionar la seva filosofia que, al seu torn, el van portar a ésser considerat com el pare de la filosofia moderna. Entre les seves obres més destacades trobem El discurs del mètode i el ja anomenat Meditacions Metafísiques.

En aquest fragment en específic l’autor juga amb les idees de realitat, somni i il.lusió i les cus en un telar anomenat realitat. Així doncs, Descartes ens introdueix la seva teoria tot dient que el dubte és el que el fa existir i és això el que el mou a analitzar la realitat imperant, la natura en definitiva, per tal d’esbrinar si tot allò que ens envolta és en veritat realitat o només una imatge fictícia que ens enganya i ens indueix a pensar que existim quan en veritat la nostra existència es irreal.

D’on brolla aquest dubte? De la clara afirmació de que tot el que capta els nostres sentits podria ser fals i per tal hem de tractar de posar-ho en dubte, de qüestionar-nos si el que veiem o sentim pertany al pla real o no. Per clarificar una mica l’assumpte ens posa l’exemple d’ell mateix descansant en una butaca prop del foc, dubtant d’aquest estat per tal d’arribar a la conclusió de que el senzill fet de dubtar ja el fa existir i verificar la realitat del seu estat i altrament de la seva pròpia existència.

Per tant, si ens dediquem a la vida contemplativa podríem arribar a trobar el sentit de l’existència en la seva concepció més primigènia. Cal destacar que l’autor no evita, tot el contrari, criticar aquell immens col.lectiu de gent que no repara en la seva existència, que la dóna per pressuposada, considerant que aquests necis mai sabran realment que existeixen i no podran gaudir de la comprensió del sentit de la seva vida.

Un cop finalitzat l’anàlisi dedicarem la part de la comparació a Plató, la teoria del qual bipartia el món en dos realitats ben diferents: la sensible, on abundaven les coses quotidianes i mundanals, i l’intel.ligible, on trobaríem les idees després d’ascendir-hi un cop morts.

Tant Descartes com Plató consideren inviable confiar plenament el que capten els sentits i ambdós obren aquest interrogant sobre si tot allò que percebem és en realitat o no. Mentre que Descartes, però, trobava en el dubte la solució a aquest problema, Plató considerava que només arribant al món de les idees podríem salvar aquesta qüestió.