Activitat 3: "L'ésser és"

FRAGMENT A ANALITZAR

Retrat medieval de Parmènides

"7. Només resta un discurs possible: l'ésser és. I tot ens mostra que ha estat ingendrat i que no és moridor, car és únic, immòbil i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, ¿quin origen tindria? ¿Com, d'on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d'allò que no és, puix que no és expressable ni pensable que no sigui. ¿Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si prové del no-res. És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui. Mai cap força de fe no permetrà que, d'allò que ha estat, en neixi res, llevat d'allò mateix. Així, ni fer-se ni destruir-se no és permès per la Justícia, com si s'hagués relaxat, ans, al contrari, manté les cadenes fermes. Veredicte sobre el cas: o és o no és. Certament, ja està decidit -com és obligat- que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l'altra, tal com és, és autèntica" 

COMENTARI DE TEXT

El següent fragment de l'autor, el filòsof presocràtic nascut a Elea en el segle VI a.C amb el nom de Parmènides, té com a principal idea la impossibilitat d'un ésser d'haver nascut o arribar a morir degut a que existeix en el present i prendre com a referència el seu origen o destí seria impensable i inexpressable, segons les seves paraules, atès que del buit res pot haver estat creat i tampoc es pot suprimir el que no existeix.

Parmènides va més enllà del que fa referència a la pròpia integritat dels éssers i juga molt amb metàfores de caire jurídic per establir un vincle explicatiu entre l'existència i el concepte abstracte de la vida i la mort; ens explica que la pròpia Justícia és l'agent determinant per tal de comprendre que les éssers siguin perdurables en el temps.

La Justícia és, doncs, un camí inalienable, és una llei que tots els éssers hem de seguir. També considera que el que és realment autèntic es el fet d'existir en l'actualitat, no en el passat ni en el futur; és el present el que Parmènides considera com a real. Així doncs podem dir que la teoria abans exposada pertany a la creença de l'autor sobre el principi de la identitat, encapçalada per l'afirmació de "allò que és, és; i allò que no és, no és".