Aquest text pertany a l'obra Timeu, del filòsof rec Plató el tema principal de la qual és la creació d'allò bell a partir d'un model anomenat Demiürg, d'on brollatàn totes les propietats de l'objecte que es vol recrear.
Per Plató el Demiürg és com una mena d'artesà l'obra del qual és bella perquè ha nascut del model de la bellesa però alhora li atribueix un grau superlatiu a aquesta característica: la Terra és "la més bella de les coses que ha nascut", per tant el Demiürg podria esdevenir també la pròpia concepció de la bellesa.
D'altra banda tot allò que no ha estat modelat per allò nascut no seria bell, perquè no fungiria com una representació vertadera del concepte abans exposat. Sumant tots els punts podriem dir que el Demiürg seria una espècie de model universal que Plató utilitza per canalitzar i prorrogar no només les seves idees sobre l'existència de dos mons totalment diferents interconnectats entre si, és a dir, el món sensible i el món intel.ligible com a composició del complex univers en el que vivim i que podrem conèixer en la seva totalitat quan la nostra ànima ascendeixi al coneixement, sinò una intrínseca justificació sobre la pròpia eternitat.
Per acabar podriem destacar que aquesta idea forma part del principi ordenador que la teoria platònica li atribueix al món intel.ligible, que incorpora els seus models en el món sensible.
sábado, 19 de noviembre de 2011
viernes, 18 de noviembre de 2011
Activitat 6: Mite de la caverna
Podriem etiquetar aquests dos fragments anomenats Mite de la Cavena com un diàleg que comença Plató, un dels més importants filòsofs de la història i autor de la Republica, obra a la que pertany el diàleg, i que involucra Sòcrates. Les idees principals que intercala el text s'uneixen en una mena de comparació entre dues realitats ben diferenciades que tenen com a punt comú una llum exterior o superior a la que hauràn d'arribar per tal de conèixer el bé. Plató ens diu d'aquesta llum o plà alternatiu, aliè a la primera realitat, món intel.ligible. És el món on totes les idees cobren força i que es diferencia del món sensible, farcit del que nosaltres coneixem com a quotindianitat i on és impssoble arribar a conèixer en tota l'extensió de la paraula.
La primera de les realitats és en la que viuen imersos els homes presoners dintre de la cova, que per costum creuen real les ombres que passen trajinant constantment diversos objectes. La segona realitat es correspondria amb la que nosaltres coneixem com a tal, donada per la conversació que mantenen Sòcrates i Plató.
Pel que fa el primer fragment cal destacar que el filòsof ens fa (o fa a Sòcrates) una descripció de la primera realitat, tot recalcan la captivitat que pateixen els presoners i la projecció de les ombres com a front d'on brolla la concepció de la realitat pels apressats doncs ells tenen els caps inmòvils i mai han vist altre cosa que no siguin les ombres. L'autor va més enllà i li atribueix a les ombres i els objectes la qualitat de vertaderes i, certament, ho són per als homes apressats. El segon fragment, d'altra banda, ens introdueix amb més claredat l'explicació sobre l'ascensió de l'ànima cap a un món on brolla el coneixement i on l'ésser seria capaç d'aprehendre la veritat sobre tot allò que gaudeix de bellesa i de rectitud.
Per tant considera com a obligació d'aquell "que es disposi actuat assenyadament tan en la vida privada com en la pública" cercar-la.
La primera de les realitats és en la que viuen imersos els homes presoners dintre de la cova, que per costum creuen real les ombres que passen trajinant constantment diversos objectes. La segona realitat es correspondria amb la que nosaltres coneixem com a tal, donada per la conversació que mantenen Sòcrates i Plató.
Per tant considera com a obligació d'aquell "que es disposi actuat assenyadament tan en la vida privada com en la pública" cercar-la.
miércoles, 9 de noviembre de 2011
Activitat 5: Una altra manera d'entendre els sofistes [DEFINICIONS]
A. Naturalesa
La naturalesa té el seu propi ritme i la seva pròpia llei, brolla de si mateixa i es desenvolupa per si mateixa i per tant és aliena a la voluntat humana; és immutable i també la que determina la nostra realitat.
B. Llei
Són aquelles prescripcions que fan els homes per organitzar la vida col.lectiva i, per tant, depèn de les opinions dels mortals i de les seves conviccions. Amb la llei es busca l'equilibri i l'harmonia en la societat per tal d'afavorir la convivència entre coetanis.
C. Tècnica
Art de produir o modificar quelcom real. Brolla de les necessitats de l'home però també de l'ideologia amb la qual es manejen aquestes necessitats.
D. Ciutat
A banda de ser l'espai concret on es desenvolupa la vida dels homes és un espai abstracte; ambdos conceptes estàn entrellaçats en una mena de xarxa en què es teixeixen les relacions dels éssers humans. És cerca doncs la necessitat de conviure, l'harmonia entre els individus.
E. Llenguatge, raó i pensament
Els sofistes descobreixen que la vida humana es desenvolupa en funció de la paraula i de la comunicació, en funció d'allpo que manifestem o ocultem, de la veracitat o la falsedat de les nostres paraules i, en definitiva, si som cers o falsos.
El lógos és una realitat peculiar, inaprehensible doncs no la podem percebre com ho fem amb la natura. El seu ésser és un ésser ideal que es forma i consolida en el fons de la nostra interioritat, es troba, doncs, en la consciència personal. Això determina, també, l'ésser humà.
Per això la tasca inicial de la sofística és l'estructuració i organització del llenguatge per tal de dominar-lo i comunicar-lo.
Allò que diem posa en joc la totalitat del nostre ésser en funció d'aquesta possible veritat que podem expressar. El llenguatge es pot falsar i ocultar, per tant allò que l'ésser humà fa ha de devenir d'allò que ha dit previament. Així s'obre una dualitat entre el fer i el dir, segons l'intenció de cada ésser.
F. Educació
L'educació és una qüestió de llenguatge i és a través de la comunicació entre els éssers humans com el llenguatge incideix en la ment i en el centre de la individualitat. La por i el temor són formes de dominació útils per dominar un ésser externament però només mitjançant l'intimitat del llenguatge podrem arribar a comprendre i modificar la individualitat.
G. Veritat
Segons els sofistes la veritat brollava del que defensem mitjançant els nostres arguments, que serien propocions formulades de diferents maneres. Així doncs la veritat seria ambigüa, quelcom que els polítics de l'época coneixien bé quan tractaven d'inserir el que consideraven com a cert en els seus discursos i alhora sabien com camuflar el que creien fals per tal d'enganyar el seu públic. Amb tot, la veritat ha de quedar sotmesa a la demostració i és gràcies a aquesta que podrem falsar-la o verificar-la. Les múltiples perspectives de la veritat ens ofereixen diferents horitzons per ampliar la nostra vida i cercar-ne el que és cert i el que no.
La naturalesa té el seu propi ritme i la seva pròpia llei, brolla de si mateixa i es desenvolupa per si mateixa i per tant és aliena a la voluntat humana; és immutable i també la que determina la nostra realitat.
B. Llei
Són aquelles prescripcions que fan els homes per organitzar la vida col.lectiva i, per tant, depèn de les opinions dels mortals i de les seves conviccions. Amb la llei es busca l'equilibri i l'harmonia en la societat per tal d'afavorir la convivència entre coetanis.
C. Tècnica
Art de produir o modificar quelcom real. Brolla de les necessitats de l'home però també de l'ideologia amb la qual es manejen aquestes necessitats.
D. Ciutat
A banda de ser l'espai concret on es desenvolupa la vida dels homes és un espai abstracte; ambdos conceptes estàn entrellaçats en una mena de xarxa en què es teixeixen les relacions dels éssers humans. És cerca doncs la necessitat de conviure, l'harmonia entre els individus.
E. Llenguatge, raó i pensament
Els sofistes descobreixen que la vida humana es desenvolupa en funció de la paraula i de la comunicació, en funció d'allpo que manifestem o ocultem, de la veracitat o la falsedat de les nostres paraules i, en definitiva, si som cers o falsos.
El lógos és una realitat peculiar, inaprehensible doncs no la podem percebre com ho fem amb la natura. El seu ésser és un ésser ideal que es forma i consolida en el fons de la nostra interioritat, es troba, doncs, en la consciència personal. Això determina, també, l'ésser humà.
Per això la tasca inicial de la sofística és l'estructuració i organització del llenguatge per tal de dominar-lo i comunicar-lo.
Allò que diem posa en joc la totalitat del nostre ésser en funció d'aquesta possible veritat que podem expressar. El llenguatge es pot falsar i ocultar, per tant allò que l'ésser humà fa ha de devenir d'allò que ha dit previament. Així s'obre una dualitat entre el fer i el dir, segons l'intenció de cada ésser.
F. Educació
L'educació és una qüestió de llenguatge i és a través de la comunicació entre els éssers humans com el llenguatge incideix en la ment i en el centre de la individualitat. La por i el temor són formes de dominació útils per dominar un ésser externament però només mitjançant l'intimitat del llenguatge podrem arribar a comprendre i modificar la individualitat.
G. Veritat
 |
| Representació escultòrica d'un grup de sofistes |
Activitat 4: Comparació entre Empèdocles i Anaxàgoras
EMPÈDOCLES
1. La seva obra, que es conserva fragmentàriament, és escrita en hexàmetres.
2. Va nèixer a Agrigent l'any 492.
3. Empèdocles creia que l'esfera contenia en si mateixa els quatre elements que eren les arrels de tot.
4. Per tant no hi ha buit ni aniquilació, els elements sempre romanen per molt que les coses canviïn.
5. En l'imperi de l'amor, representat com estabilitat i plenitud, pot sorgir l'odi, que disgrega i corromp.
6. Com a curiositat esmentar que es nega a menjar faves i carn d'animals.
ANAXÀGORAS
1. Era amic de Pèricles i Euripides i va ser un dels precursors de la filosofia jònica.
2. Va neixer a Clazomenes però es va traslladar a Atenes perquè va ser desterrat sota l'acusació d'impietat.
3. Contra els quatre elements d'Empèdocles, Anaxàgoras creia que els éssers es componen per homeomeries.
4. Les homeomeries són eternes i immutables, qualitativament diferents, poden dividir-se infinitament i posseeixen totes les formes i colors possibles. No tenen moviment.
5. Introdueix la idea del noûs, que és un principi d'amor i alhora intel.lectual i el qual l'organització del cosmos impulsa.
6. Va ser el mestre d'Arquelau i Protàgores d'Abdera.
1. La seva obra, que es conserva fragmentàriament, és escrita en hexàmetres.
 |
| Empèdocles |
3. Empèdocles creia que l'esfera contenia en si mateixa els quatre elements que eren les arrels de tot.
4. Per tant no hi ha buit ni aniquilació, els elements sempre romanen per molt que les coses canviïn.
5. En l'imperi de l'amor, representat com estabilitat i plenitud, pot sorgir l'odi, que disgrega i corromp.
6. Com a curiositat esmentar que es nega a menjar faves i carn d'animals.
ANAXÀGORAS
1. Era amic de Pèricles i Euripides i va ser un dels precursors de la filosofia jònica.
2. Va neixer a Clazomenes però es va traslladar a Atenes perquè va ser desterrat sota l'acusació d'impietat.
3. Contra els quatre elements d'Empèdocles, Anaxàgoras creia que els éssers es componen per homeomeries.
4. Les homeomeries són eternes i immutables, qualitativament diferents, poden dividir-se infinitament i posseeixen totes les formes i colors possibles. No tenen moviment.
5. Introdueix la idea del noûs, que és un principi d'amor i alhora intel.lectual i el qual l'organització del cosmos impulsa.
 |
| Anaxàgoras |
miércoles, 2 de noviembre de 2011
Activitat 3: "L'ésser és"
FRAGMENT A ANALITZAR
"7. Només resta un discurs possible: l'ésser és. I tot ens mostra que ha estat ingendrat i que no és moridor, car és únic, immòbil i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, ¿quin origen tindria? ¿Com, d'on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d'allò que no és, puix que no és expressable ni pensable que no sigui. ¿Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si prové del no-res. És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui. Mai cap força de fe no permetrà que, d'allò que ha estat, en neixi res, llevat d'allò mateix. Així, ni fer-se ni destruir-se no és permès per la Justícia, com si s'hagués relaxat, ans, al contrari, manté les cadenes fermes. Veredicte sobre el cas: o és o no és. Certament, ja està decidit -com és obligat- que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l'altra, tal com és, és autèntica"
COMENTARI DE TEXT
El següent fragment de l'autor, el filòsof presocràtic nascut a Elea en el segle VI a.C amb el nom de Parmènides, té com a principal idea la impossibilitat d'un ésser d'haver nascut o arribar a morir degut a que existeix en el present i prendre com a referència el seu origen o destí seria impensable i inexpressable, segons les seves paraules, atès que del buit res pot haver estat creat i tampoc es pot suprimir el que no existeix.
Parmènides va més enllà del que fa referència a la pròpia integritat dels éssers i juga molt amb metàfores de caire jurídic per establir un vincle explicatiu entre l'existència i el concepte abstracte de la vida i la mort; ens explica que la pròpia Justícia és l'agent determinant per tal de comprendre que les éssers siguin perdurables en el temps.
La Justícia és, doncs, un camí inalienable, és una llei que tots els éssers hem de seguir. També considera que el que és realment autèntic es el fet d'existir en l'actualitat, no en el passat ni en el futur; és el present el que Parmènides considera com a real. Així doncs podem dir que la teoria abans exposada pertany a la creença de l'autor sobre el principi de la identitat, encapçalada per l'afirmació de "allò que és, és; i allò que no és, no és".
 |
| Retrat medieval de Parmènides |
COMENTARI DE TEXT
El següent fragment de l'autor, el filòsof presocràtic nascut a Elea en el segle VI a.C amb el nom de Parmènides, té com a principal idea la impossibilitat d'un ésser d'haver nascut o arribar a morir degut a que existeix en el present i prendre com a referència el seu origen o destí seria impensable i inexpressable, segons les seves paraules, atès que del buit res pot haver estat creat i tampoc es pot suprimir el que no existeix.
Parmènides va més enllà del que fa referència a la pròpia integritat dels éssers i juga molt amb metàfores de caire jurídic per establir un vincle explicatiu entre l'existència i el concepte abstracte de la vida i la mort; ens explica que la pròpia Justícia és l'agent determinant per tal de comprendre que les éssers siguin perdurables en el temps.
La Justícia és, doncs, un camí inalienable, és una llei que tots els éssers hem de seguir. També considera que el que és realment autèntic es el fet d'existir en l'actualitat, no en el passat ni en el futur; és el present el que Parmènides considera com a real. Així doncs podem dir que la teoria abans exposada pertany a la creença de l'autor sobre el principi de la identitat, encapçalada per l'afirmació de "allò que és, és; i allò que no és, no és".
martes, 1 de noviembre de 2011
Activitat 2: Oposició de contraris d'Heràclit
FRAGMENTS A ANALITZAR
"1. Doncs, t'explicaré (tu escolta i recorda el relat), quines són les úniques vies de recerca penasbles: l'una, que és i que no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l'acompanya; l'altra, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar."
"2. Perquè és el mateix pensar i ésser"
"3. Mira amb fermesa les coses que, encara de lluny, es troben, això no obstant, presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l'ésser, ni dispersant-lo totalment per totes les bandes segons l'ordre d'aquest món, ni reunint-lo"
COMENTARI DE TEXT
Els tres fragments d'Heràclit juguen amb una matèixa idea: l'oposició de contraris per tal d'arribar a conèixer el nostre entorn. En el primer fragment, en específic, s'ens explica que l'home és incapaç d'adonar-se d'aquest cicle degut a que les preocupacions mundanals l'allunyen d'entendre'l o fins i tot escoltar els raonaments que el componen. Per l'autor la ocndició humana es podria limitar a escoltar, sí, però també a oblidar tot el que hem après un cop podem prescindir de la nostra rutina.
En el segon i el tercer, no obstant, Heràclit deixa en clar que per tal d'arribar a una harmonia última es necessita de nou una acció contrària a la original, possant com exemple el moviment que hem de portar a terme per aconseguir projectar una sageta cap al blanc o produïr una melodia per la fricció resultant de tensar les cordes d'una lira.
Només així, doncs, podrem comprendre finalment que tot forma part del tot, fent aquesta idea fàcilment lligable a una paraula clau del segon text, lógos, que és el principi actiu que tot ho governa i que acaba unificant tots i cada un dels elements que composen la natura tal i com nosaltres la coneixem.
"1. Doncs, t'explicaré (tu escolta i recorda el relat), quines són les úniques vies de recerca penasbles: l'una, que és i que no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l'acompanya; l'altra, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar."
"2. Perquè és el mateix pensar i ésser"
"3. Mira amb fermesa les coses que, encara de lluny, es troben, això no obstant, presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l'ésser, ni dispersant-lo totalment per totes les bandes segons l'ordre d'aquest món, ni reunint-lo"
COMENTARI DE TEXT
Els tres fragments d'Heràclit juguen amb una matèixa idea: l'oposició de contraris per tal d'arribar a conèixer el nostre entorn. En el primer fragment, en específic, s'ens explica que l'home és incapaç d'adonar-se d'aquest cicle degut a que les preocupacions mundanals l'allunyen d'entendre'l o fins i tot escoltar els raonaments que el componen. Per l'autor la ocndició humana es podria limitar a escoltar, sí, però també a oblidar tot el que hem après un cop podem prescindir de la nostra rutina.
 |
| Heràclit |
Només així, doncs, podrem comprendre finalment que tot forma part del tot, fent aquesta idea fàcilment lligable a una paraula clau del segon text, lógos, que és el principi actiu que tot ho governa i que acaba unificant tots i cada un dels elements que composen la natura tal i com nosaltres la coneixem.
lunes, 3 de octubre de 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
